25 may 2007

Última jornada de campaña electoral

A ver si dejan ya de darnos la brasa con sus ya manoseadas consignas y sus cansinas estrategias de "yo me meto contigo y tú conmigo, así no tenemos que currarnos un programa". ¡Qué pena de política la de este país!

Leer más...

Años

El tiempo pasa,
nos vamos poniendo viejos
y el amor no lo reflejo, como ayer.
En cada conversación,
cada beso, cada abrazo,
se impone siempre un pedazo de razón.

Pasan los años,
y cómo cambia lo que yo siento;
lo que ayer era amor
se va volviendo otro sentimiento.
Porque años atrás
tomar tu mano, robarte un beso,
sin forzar un momento
formaban parte de una verdad.

El tiempo pasa,
nos vamos poniendo viejos
y el amor no lo reflejo, como ayer.
En cada conversación,
cada beso, cada abrazo,
se impone siempre un pedazo de temor.

Vamos viviendo,
viendo las horas, que van muriendo,
las viejas discusiones se van perdiendo
entre las razones.
A todo dices que sí,
a nada digo que no,
para poder construir la tremenda armonía,
que pone viejos, los corazones.

El tiempo pasa,
nos vamos poniendo viejos
y el amor no lo reflejo, como ayer.
En cada conversación,
cada beso, cada abrazo,
se impone siempre un pedazo de razón.

Pablo Milanés, 1975

Un día te levantas, y de repente, te das cuenta: ya no eres joven....¿Cómo ha pasado?¿En qué momento?....Y nada,que no encuentras la respuesta salvo por... tu cara de estupefacción. Esa reacción es toda la respuesta que vas a obtener en mucho años.

Leer más...

22 may 2007

Dansa de la primavera


Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!

Què exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins de la foguera,
no puc desfer-me del seu encís.

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.

Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor
i néixer un poc més en l'intent,
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.

Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent em portarà,
a dins el cor d'una terra antiga,
o creixeré al fons de la mar.

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!

(Maria del Mar Bonet - Gregorio Paniagua)

Leer más...

El Dios del Coyote

He encontrado este relato sobre el papel del Coyote en la creación del ser humano que es un tema recurrente prácticamente en todas las mitologías del mundo.Os adjunto la dirección de internet donde además de éste hay otros mitos y relatos.

Entre las gentes del lejano Oeste, los californianos y los chinooks, una deidad digna de atención es, extrañamente, el Coyote. Pero mientras que los chinooks lo consideraban un ser benigno, los maidu y otras tribus californianas lo consideraban malo, astuto y destructivo. Kodoyanpe, el creador maidu, descubrió al mundo junto con el Coyote, y con su ayuda hizo que fuera habitable para la humanidad. Los dos moldearon al hombre de unas pequeñas imágenes de madera, de la misma manera en la que se dice que lo hicieron los dioses de los kiche en Centroamérica en el mito del Popol Vuh. Pero los maniquíes resultaron ser inadecuados para sus propósitos, y los convirtieron en animales. Las intenciones de Kodoyanpe eran buenas, y como parecía que todo iba mal, llegó a la conclusión de que el Coyote era culpable por ello. Tenía razón en esto, y después de considerarlo decidió destruir al Coyote. Al lado del malhechor había un formidable ejército de monstruos y otras entidades malvadas. Pero Kodoyanpe recibió el poderoso apoyo de un ser llamado el Conquistador, que libré al mundo de muchos monstruos y espíritus malos que podían haber resultado ser enemigos del hombre, quien no había nacido todavía. El combate duró durante un tiempo prolongado, pero Kodoyanpe fue derrotado por el astuto Coyote. Kodoyanpe había enterrado a muchos de los maniquíes de madera que había creado inicialmente, y salieron ahora de sus lugares y se convirtieron en la raza india.Éste,sin duda, es un mito del día y la noche o la luz y la oscuridad. Kodoyanpe es el Sol, el espíritu del día, que después de una lucha diurna con las fuerzas de la oscuridad toma el vuelo hacia el Oeste para refugiarse. Coyote es el espíritu de la noche, representado por un animal de costumbres nocturnas que sale de su guarida al caer las sombras del atardecer sobre la Tierra. En la mitología egipcia encontramos una concepción parecida donde Anubis, con la cabeza de chacal, se traga a su padre Osiris, el dios brillante del día, así como la noche devora al Sol.Otra versión actual del mito del Coyote en California habla de cómo al principio sólo había los desperdicios primitivos de las aguas, sobre las que navegaron
Kodoyanpe y Coyote en una canoa. Coyote deseó que la superficie debajo de ellos se convirtiera en arena. «Venía Coyote. Llegó a Got'at Allí se encontró con una gran ola. Temió ser arrastrado por ella, y se subió a unas peñas. Permaneció allí largo tiempo. Luego cogió un poco de arena y la arrojó sobre dicha ola: "Esta será una pradera y no una ola. ¡Las generaciones futuras caminarán por esta pradera!" Y así se convirtió Clatsop en una pradera. La ola se convirtió en una pradera».Pero entre las demás tribus, así como ente los chinooks, Italapas el Coyote es una deidad benefactora. En los mitos de los indios shushwap y kutenai de la América Británica figura como una entidad creativa, y en los cuentos folclóricos de los ashochími de California aparece después de un diluvio y planta en la tierra las plumas de diversos pájaros, que según su color se convierten en las diversas tribus indias.


http://pobladores.lycos.es/channels/arte_y_cultura/EL_Espiritu_Indio/area/7

Leer más...

Vangelis y la música de Blade Runner

La única película de ciencia ficción que me gusta y que, aún hoy,no ha perdido su frescura.Las imágenes no son de la peícula pero son interesantes.En youtube podéis encontrar el final el fantástico final de la película

Leer más...

El oboe de Gabriel(La Misión)

Escuchando el oboe se siente uno transportado.

Existen distintas versiones en youtube

Leer más...

19 may 2007

El señor de Sipán

El hallazgo de la tumba señor de Sipán y otras once más, junto al descubrimiento de algunas pirámides de adobe bajo montañas de bosque y arbustos en zonas cercanas, hacen de esa zona del norte de Perú uno de los destinos más deseados de cualquier arqueólogo.El año pasado salieron por primera vez unas piezas encontradas en esta tumba y fueron expuestas en el MARQ de Alicante. Aquí os dejo unos enlaces para que podáis informaros sobre estas tumbas y la cultura preinca de los Moche o Mochicas.
Artículo de El País
Página oficial de Perú

Leer más...

18 may 2007

El chamán


Aquí escribes el contenido.
La palabra chamán procede de la lengua de los evenkis, un pequeño grupo de cazadores y pastores de renos de Siberia.A lo largo de la historia se les ha rechazado y despreciado, ya que los tomaban por locos, pero en la actualidad su figura provoca una gran fascinación y toda clase de reacciones y debates.El chamán sólo existe por su interacción con los otros y aglutinan en sus persona diversos menesteres, pues velan por la salud de los individuos de su comunidad y para alejar la plagas que puedan causar el hambre.Son sus médicos y sus sacerdotes.

El chamanismo no es en sí mismo una religión, pues carece de los pilares que sostienen a las religiones oficiales: carecen de un libro sagrado que aglutine sus ritos y enseñanzas. Tampoco existen iglesias oficiales y organizadas.Sin embargo, no deja de sorprender que las prácticas llevadas a cabo por los chamanes desde Siberia pasando por Asia, el Pacífico y extendidas por América tengan tantos elementos en común a pesar de las diferencias culturales que existen entre los indios del Amazonas y los del Ártico, por ejemplo. En todas estas culturas el chamán es una persona que dotada de una sensibilidad especial para "viajar con su alma" de los cielos a el submundo. Siempre guiado por los espíritus, pero nunca poesídos por ellos. Sus viajes son viajes "controlados", pero no por ello dejan de ser peligrosos. De hecho pueden acabar locos o incluso morir porque el dominio que tienen de la situación es bastante precario.Sobre éstos y otros aspectos como son la visión que tienen los chamanes de la realidad, cómo se hace uno chamán y las prácticas que se realizan en diferentes partes del mundo se pueden encontrar en el libro Los Chamanes, de Piers Vitebsky.

Todo esto me recordó los libros de Carlos Castaneda que leí hace años, así que busqué información sobre él, y !oh, sorpresa! resulta que el esquivo Castaneda tiene su propia Web y ha decidido transmitir las enseñanzas de D. Juan a quien quiera hacer un curso con él o comprar sus videos.Hay una entrevista muy interesante en su web,no obstante, no deja de recordarme a otros "gurús" comerciales. Así que, al final,uno no sabe si lanzarse a practicar la Tensegridad, o, simplemente, dejarse llevar por la racionalidad occidental y no meterse en semejante huerta. Lo que no se puede negar es el infinito atractivo de que ejerce el personaje real o ficticio de Castañeda.

Leer más...

Lenguas del mundo

La mejor página sobre lenguas

¿ Quieres aprender lenguas gratis?

Idiomas y mucho más

Una alternativa muy buena: la BBC


¿Te atreves con los jeroglíficos egipcios?


Más sobre jeroglíficos

Tal vez prefieres los jeroglíficos mayas.

Swahilii

¿Sabías que ya hablas Swahili?

Link para aprender la lengua de Alejandro Dumas Link para aprender la lengua de Alejandro Dumas

Leer más...

Programas de la Unión Europea

Programas europeos para la enseñanaza y el aprendizaje de idiomas del 2008 al 2013.


Leer más...

15 may 2007

Vida i època de Michael K., de Coetzee

Michael K. treballa de jardiner per a l’ ajuntament i viu amb altres companys. De diumenge a diumenge , fa una visita a la seva mare que viu a casa dels amos als que serveix, en una petita cambra. La vida de Michael s’ ha desenvolupat així durant els últims anys, entre el seu treball i les visites a la seva mare Anna K. No pareix que hi haja cap interés més a la seva vida.

Michael no és molt espavilat i, a més a més, té el llavi leporí. Tal volta per això sembla que la mare no haja sigut mai massa afectuosa amb ell. Michael viu com dins d’una ampolla i no pareix adonar-se´n del que passa al seu voltant. Estem a Sud-àfrica i les coses prompte canvien per a ell i per a tots a aquell país. Esclata la guerra i l’ estat d’ emergència s’ imposa per tot arreu.


John M. Coetzee, premi Nobel en l’ any 2003 escrigué aquesta novel.la allà per l’ any 1998 quan al món anglosaxó ja hi tenia un nom. En esta obra, com en altres , ha mantingut una gran qualitat literària que en cap moment s’ ha vist entelada ni tan sols després de rebre el premi Nobel, com ha passat amb altres autors. Si este autor no existira hauríem d’ inventar-lo. El motiu que em fa pensar açò és la insistència en fer protagonistas a personatges que per les seues característiques no semblen “dignes” de figurar com a tals. Són personatges que podríem trobar en qualsevol altra novel.la com a personatges marginals. Antiherois per definiciò. Per regla genera,l es retraten persones que estan entrant ja en la vellesa, amb algun tipus de manca física, moral o sentimental. En el cas de Michael és la lentitud mental i la manca de facilitat per a expressar emocions les que el caracteritzen.

Michael és un poc retardat però coneix a la seua mare i sap que encara que està malalta, vol anar-se’n; no vol continuar patint por a causa de les revoltes que hi han a la gran ciutat; K. decideix fer cas a la seua mare i buscar la manera de anar a la granja en la que vivia ella en la seua infantessa.
El primer intent d’ eixir de Ciutat del Cap fracasa perquè no tenen la documentació que els fa falta per a moure’s pels controls que hi ha per totes les carreteres. Michael porta a la seua mare en una espècie de tricicle fabricac per ell mateixa. Com que no té oportunitat ni la paciencia de fer el paperam per aconseguir el permisos que li fan falta per a viatjar de forma legal, decideix arriscar-se anant per camins i carreteres secundàries. Però no aconsegueix anar massa llarg sense trobar-se en soldats. La mare es posa cada vegada més malalta i decideix dur-la al hospital del poble que els agafa més a prop. Però la mare té molta febra i està molt fluixa i acaba morint-se a l’ hospital. D’ açí endavant la vida del jardiner . Al principi Michael no se n’ adona totalment del que ha passat; més tard es sent desamparat; demana feina al hospital per a quedar-se, però finalment agafa la maleta amb el que li queda de la mare i se’n va sense dir a res a ningú.

Continua el camí que hauría fet en la mare i , finalment, arriba al seu destí. No es troba pràcticament en ningú que el moleste i el faça tornar enrrere; ni tan sols sap perquè continua amb la ruta traçada; tal volta per fidelitat cap a la mare, tal volta perquè la mare li va inculcar que allí, al camp, podría tenir una vida més digna i segura; o perquè no té res millor a fer.
Quan arribà a Prince Albert i pregunta per la granja que tantes vegades li havia nomenat la Anna K., es mostra discret i desconfiat amb la gent. Aconsegueix arribar a la granja. Està mort de fam però troba algunes coses per a menjar que duren poco temps. Ha de pensar la manera de sobreviure, hi ho fa matant pardals de poca grandària i amb fruita. També cultiva carabasses a prop d’ una bassa d’ aigua.
Un dia matà una ovella, però la experiencia és molt desagradable i li fa rebutjar la carn i somiar amb l’ animal.Al temps d’ estar allí oblidat de tot i de tots, apareix un rostre pàl.lid. El nét dels amos. Això és el que em fa pensar la manera en què li parla a Michael. En els llibres de Coetzee ambientats en Sud-áfrica, ell no nomena de quin color són el personatges. Al menys d’ entrada; t’ ho fa deduir a tu. La forma en què es dirigix i tracta a Michael ens fa pensar que ell és el nét dels amos i que Michael i la seva familia eren els servents. El nét és un desertor i vol amagar-se allí. A K. – com se l’anomena molt freqüentmen- l’ utilitza.
Michael K. acaba anant-se’n de la finca , en la qual ja no es troba a gust después que hi arribe l’ altre inquirí; patirà molta fam, es posarà malalt i estarà a punt de morir de debil.litat; però al temps res pareix que puga acabar amb el seu espèrit. Sembla una persona que no necesita quasi que res, ni tan sols del menjar. Encara que troba a faltar les carabasses que amb tanta cura hi havia cultivat. L’ única cosa que s’ emporta de la granja són algunes llavors de carabassa. Cap al final del llibre el narrador cambia de tercera a primera persona. Aquest narrador en primera persona ens conta com coneix a K. després de que aquest haja passat per tota classe de misèries, inclós el pas per camps de treball on l’ explotaven amb tota classe d’ abussos- junt amb tots els que li molèsten al règim que governa-. K. està en els ossos. El seu estat desperta la compassió i això fa que siga acollit i alimentat. Però Michael mai deixa de ser qui és; res el fa més llest ni el millota físiament; ell només vulguera que seguir sent un jardiner, un cultivador de plantes i vore-les créixer amb dedicació.
Aquest llibre no és un llibre d’ aventures és un llibre de sensacions; Michael és un ésser a través del qual vivim sensacions com que el sol ens faça obrir els ulls; o com l’ aigua ens apaga la sed després d’un munt de temps sense beure. O la pudor que fa la sang calenta d’un animal que acaba de matar, o la sensació d’ irrealitat que ens dona la febra…
Només hi trobe una falta en aquest llibre: K. fa unes reflexions basades en les seues experiències- sobre tot al final de l’ obra-, que d’ acord que són fortes, però que em semblen que en una persona que hem de creure retardada són massa profundes i això lleva credibilitat al personatge . Encara que m’ agradat i emocionat molt no m’ ha emocionat tant com altres que he llegit d’ ell. Encara que això potser degut a que l’ estil ja no en resulta tan nou.

Leer más...

Lenguas del mundo

Aquí tenéis un link con información y formación de todas las lenguas del mundo.

Leer más...

The Sacred Spirit (1)

Leer más...

Grand Canyon 3

Leer más...

Grand Canyon 2

Leer más...

El gran canyon1

Leer más...

Paisajes

Leer más...

14 may 2007

¿Qué es el camino del coyote?

El coyote es el espíritu tutelar del "Camino del coyote", que es una ceremonia de curación de los indios navajos en la que intervienen personificaciones enmascaradas de las divinidades. Según Nicholas J. Saunders , en las culturas arcaicas los animales no sólo no eran considerados aimales inferiores , sin conciencia y alejados del Ser, sino que en muchos casos eran incluso considerados como superiores, en tanto que podían ser encarnaciones o intermediarios de los dioses. En la mayoría de las mitologías del mundo aparecen animales reales o fantásticos dotados de aquellas cualidades atribuidas a los dioses. En la cultura norteamericana los héroes y los embusteros que pueblan sus tradiciones ancestrales los dioses pueden adoptar forma animal o humana. Estas deidades se encuentran en el origen de la fundación de los clanes y también en ciertas ceremonias, como por ejemplo la de la curaciónde la enfermedadad del coyote. Saunders en su obra Los espíritus animales. Simbolismo y mitologia de los animales a través de diversas culturas y épocas ( Ed. Debate, 1996), los navajos dicen que la enfermedad aparece cuando una persona perturba la relación armoniosa que sostiene con la divinidad, lo que puede ocurrir, por ejemplo, si mata un coyote. Durante la ceremonia, otro integrante de la tribu adopta la forma y la identidad de Coyote y ayuda a restablecer el estado de armonía, que es el modo de curar la enfermedad. Así lo recoge Estaban Ierardo en su página a la que podéis acudir para más información.
http://www.temakel.com/artanimydioses.htm

Leer más...

11 may 2007

Este coyote es un desastre, para una vez que lo consigue...

http://www.youtube.com/watch?v=KJJW7EF5aVk

Leer más...

El coyote

Información completa en inglés sobre las características del coyote.
http://www.desertusa.com/june96/du_cycot.html

Leer más...

10 may 2007

Introducció al llenguatge

El llibre de Jesús Tusón té, sense dubte, el mèrit de ser segurament el primer llibre en català que no és cap traducció del castellà o de l’anglés que tracta aquest tema de manera didàctica i general. La vocació divulgativa és clara perquè cada cosa que explica té el suport d’un exemple, de tal manera que cap lector o estudiant interessat podria dir donar l’excusa de que no s’ entenen els conceptes explicats. A més a més, ens proporciona un resum de les idees de cadascun dels cinq capítols i un apartat de aplicacions pràctiques que ens ajuden a entendre més ,si cap, allò que ha vingut desenvolupant al capítol. Ara bé,trobe que necessitaria aprofundir més en les corrents lingüístiques del segle XX, que han ajudat tant a la comprensió dels mecanismes que utilitzen i fonamenten les llengües,com l’estructuralisme o el generativisme per exemple. Aquesta crítica és del tot subjectiva, ho sé, i segurament si el professor Tusón hagués ampliat aquest últim capítol del llibre aquest manual hagués deixat de ser tant divulgatiu com pretén ser. En canvi, gran part del segon capítol dedicat a l’esquema dels elements del acte comunicatiu, a les funcions del llenguatge a les que donen origen cadascuna de les parts d’aquest acte-segons Jakobson-, la classificació dels senyals en indicis, icones i símbols-segons la classificació de Peirce-, als últims dels quals pertanyen els signes lingüístics; els signes lingüístics amb la seua doble i oposta naturalitat tal i com apunta Saussarre al seu Curs de lingüística general , els tipus de comunicació(unidireccional i bidireccional) són conceptes estudiats des de els primers cursos de l’ Educació Secundària Obligatòria i , es tornen a veure en cas d'estudiar el batxillerat. Es a dir, un estudiant de filologia trobaria poques novetats lingüístiques a aquest manual però, d'altra banda, li pareixeria d'allò més bé com a resum d'uns bons apunts de classe de llengua o d'un curset de lingüística intensiu. I clar, això és un bon avantatge.

Però anem per parts i al principi. Al llibre Tusón comença el primer capítol, titulat Els orígens del llenguatge, parlant de com l'home des de temps antics ha intentat explicar la seua adquisició, primer de forma subjectiva mitjançant els mites- recordem la torre de Babel- i després, estudiant de manera científica l'evolució dels homínids i els avantatges del so com a canal de comunicació en lloc d'utilitzar la comunicació gestual o visual, per exemple. Encara que, actualment, no es pot posar en clar la qüestió dels orígens, si que s’han fet estudis que permeten afirmar que la qüestió de l’ aparició del llenguatge humà està íntimament relacionat amb l'augment del volum del cervell i en conseqüència també de l'àrea de Broca i de Wernicke – a la part esquerra del cervell- que són les responsables de la parla. A més a més, la posició més baixa de la glotis i les cordes vocals en els humans han fet que puguem utilitzar l'emissió del so per aquestes vies per a comunicar-nos.
Aquestes emissions orals ens proporcionen molts avantatges als humans en relació a la comunicació gestual.No es necessita la llum del dia per a poder comunicar-se. El receptor no cal que et mire quan li parles, et pot escoltar igualment, tampoc cal estar al costat mateix ni deixar de fer allò que estigues fent amb les mans. La comunicació humana i la animal tenen diferències però aquelles que més em criden l'atenció són les de la atemporalitat de la comunicació humana; pots parlar de coses del passat en el present, també pots pensar utilizant el llenguatge però sense emitir sons si no ho volem;és un instrument per a socialitzar, però per damunt de tot, ens ajuda a construir la nostra consciència i a ordenar el món. Són eixes dos últimes raons els que conecten l'estudi del llenguatge amb la psicologia i amb l'àmbit epistemològic de l'ésser humà. Sembla que els animals tenen una comunicació molt limitada en la qual els sons que emeten tenen com a referent una realitat concreta. L'ésser humà gaudix de la capacitat d'abstracció el que li permet parlar de idees com per exemple la llibertat.

Al segon capítol, titulat El model de comunicació i el tipus de senyals, parla, com ja he avançat abans, de l'esquema en el que apareixen tots els factors que intervinen en una comunicació(emissor, receptor, canal, codi, missatge i referent) i com, segons en quin factor es faça èmfasi, es dona una funció del llenguatge o altra(emissor-expressiva, canal-fàtica, codi-metalingüística, receptor –conativa, missatge-poètica i referent-refencial, segons la classificació que va fer Jakobson-. També com he dit abans explica la comunicació unidireccional (si va d'un emissor a un receptor o d'un emissor a múltiples receptors; o de múltiples emissors a un receptor) o bidireccional (si
l'emissor i el receptor van alternant els seus papers o si hi ha multiplicitat de emissors i receptors, com per exemple a un debat). Un altre apartat al capítol tracta del tipus de senyals segons la classificació que fa Peirce i més endavant apunta la dualitat del signe lingüístic(té un significant i un significat) tal i com ho va fer Saussurre. Aquest signe és convencional i arbitrari ja que no ha hagut una convenció explícita per a consensuar que l'aigua s'ha de dir aigua. És també característic dels signes lingüístics el fet de que no funcionen aïllats, més bé al contrari, solen funcionar dins d'un sistema i tal i com diu Tusón” ...és per això que se sol parlar de les llengües com a sistemes de signes. Un sistema es defineix com un tipus d'estructura format per dues o més entitats que mantenen entre elles algun tipus de relació, generalment d'oposició”. És a dir, és molt comú que el significat d'un signe quede delimitat pel significat d'altres. Són molt freqüents les relacions sistemàtiques de oposicions dins de les llengües a tots els nivells(lèxic: bonic-lleig; morfològic: gat-gata; fonètic: /p/-/b/).
Dos fenòmens que es donen a la llengua són la sinonímia i la polisemia. En la sinonímia tenim que vàries paraules o expressions tenen el mateix significat; ara bé, no hi han sinònims absoluts; cadascuna de les paraules s'utilitza en un registre diferent o bé són utilitzades en contextos distints etc.La polisemia pel contrari consisteix en que una mateixa paraula té diversos significats, això ens estalvia l'haver de buscar noves paraules per cada diferent significació. Aquestos dos fenòmens podem provocar la sensació de que les llengües no són un sistemes on tots els elements estan ben encaixats, però ben lluny de ser així el que fan es donar riquessa a la llengua a més de proporcionar moltes possibilitats de expressió. Per últim parla de la concatenació dels senyals lingüístics segons les quals les persones podem crear un munt de combinacions amb els signes, però sempre que aquestes acompleixquen les normes que regulen cada llengua perquè de no fer-ho així la comunicació sería impossible, tal i com tornaré a comentar més endavant.
El capítol tres, Les llengües del mon: diversitat i unitat, és interessant en tant que t’ interessen les llistes taxonòmiques sobre quantes llengües es parlen al món, quants parlants de cada llengua hi han, quantes famílies de llengües hi han, com estan repartides les famílies lingüístiques al món...però a mi només m'ha cridat l'atenció el que dintre de les llengües Indoeuropees(entre les quals estan les romàniques occidentals con el català) aparegueren entre set mil i sis mil anys enrrere i que entre les llengües d'aquesta familía estiga , per exemple el iraní o el sànscrit).Resulten de profit els dos criteris, el generativista i el tipològic, que s'utilitzen per a estudiar les llengües i agrupar-les en famílies per al seu estudi. El criteri generativista partix de la semblança prèvia deguda a un orige comú que hi ha entre les llengües, per exemple les romàniques o les germàniques. D'altra banda el criteri tipològic el que fa és estudiar les semblançes en base a les similituds estructurals, independenment de que estiguen emparentades o no; això permet establir els limits de les llengúes possibles i establir quines són les condicions que restringeixen les nostres produccions verbals, cosa ben interessant perquè aquestes restriccions són també les del nostra pensament.
També es parla en aquest capítol de la desafortunada desaparició de moltes llengües al món i, per contrast de la creació de noves llengües artificials que volen superar “la maledicció de Babel”, per exemple l'esperanto que és un invent amb un futur dubtós, ja que no ha tingut massa suport ni de parlants ni de institucions. Les llengües criolles, al contrari, sorgixen de forma espontània entre un grup de parlants, normalment il.letrats que tenen dues llengües distintes en contacte que es barrejen i creen una variació nova en l’ espai de dues generacions. L'estat de le llengua intermedi entre les llengües primitives i la nova llengüa s'anomena pidgin.
Per últim Tusón ens parla dels universals lingüístics o propietats comunes com són que qualsevol nadó pot aprendre qualsevol llengua del independentment de la que parlen els pares o que totes les llengües tenen un sistema fonètic constituit per son vocàlics i sons consonàntics... a totes les llengües arreu del món, i que tan fan per a poder comparar-les, i que ens porten a conclure que tenen molt en comú , a pesar del que la varietat de que troben ens pot suggerir al primer colp de vista.
Al quart capítol, Les varietast lingüístiques i el canvi, s'explica el concepte d'idiolecte o ús del sistema de la llengua que es fa a parla individual, així con de l'idea de dialecte com a varietat geohistòrica o geogràfica; i les dificultats que es trobem, de vegades, per a diferenciar el que és una llengua de una varietat dialectal.

Com ja he avançat abans, l'últim capítol es una breu història de la lingüística des de els seus inicis a la Grècia clàsica, amb Plató i el seu diàleg Critil fins a arribar al l'interés dels romàntics per la relació entre les llengües, els pobles i la cultura. Però és al segle XX quan veritablement s'estableixen les bases de la lingüística moderna:estructuralismo, generativismo, gramàtica cognitica, gramàtica del text, etc...

Finalment, em cal dir que trobe a faltar un capítol dedicat al aprenentatge de les llengües, als procesos mentals que solen intervenir, a la forma en que aprenem les llengües.
Per a ser un manual aquesta obra té parts en les que he guadit com ho faig d'una novel.la;aquest llibre és una bona eina per al apropament a una matèria de vegades tan àrida les explicacions del professor Tusón son acurades i clares, en cap moment s’ allunya del seu empeny de divulgar sense rebaixar, per eixe motiu,la complexitat d’allò que tenim entre mans.I aquest és un mèrit poc comú.

Leer más...