Origen y dispersión de las lenguas
Esta página de etnografía es muy interesante.
http://www.etnografo.com/origen_dispersion_lenguas.htm
Mostrando las entradas con la etiqueta Lingüística. Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas con la etiqueta Lingüística. Mostrar todas las entradas
12 nov 2015
11 dic 2007
Chino fácil para todos
Aquí transcribo este artículo aparecido en el diario el país
Un diccionario etimológico que usa el método de María Moliner facilita el aprendizaje de los caracteres
http://www.elpais.com
ISABEL FERRER - La Haya - 11/12/2007
La fascinación que produce el chino, con miles de caracteres que se remontan a la antigüedad, corre pareja a la dificultad para dominar su escritura. Los niños dedican en China largas horas a copiar unos signos de los que suelen desconocer el origen. Tampoco los diccionarios al uso están pensados para el gran público. Un hueco que espera llenar el sinólogo holandés Hans Kisling, que ha concebido y editado su obra Caracteres chinos para todos como el primero etimológico popular de la lengua china, con traducción al inglés. Utiliza los métodos de la lexicógrafa española María Moliner y la labor de los misioneros jesuitas sobre el significado esencial de cada símbolo. La versión inglesa, que aparecerá en enero, será la primera. Luego llegarán las traducciones a otros idiomas, como el español.
Tres momentos
El libro supone tres décadas de trabajo del autor, de 63 años, que se ha provisto de diccionarios y textos de consulta para presentar la "construcción de los caracteres chinos desde el primitivo hasta el moderno de forma accesible y capaz de tentar al lector occidental y ayudar al oriental", según afirma. Después de estudiar 7.000 signos (de los que espera publicar 4.000 en varias entregas) traza en este primer volumen la trayectoria de 675 en tres momentos: unos 2.000 años antes de Cristo, 100 años después de Cristo y la era actual.
El primero lo establece el propio sinólogo y es un signo artificial que corresponde a las distintas formas de representar, por ejemplo, a la mujer, en los múltiples valles chinos: "Podía estar sentada, con o sin niño en el regazo. Así que he construido uno que enlaza con los dibujos primitivos y con el diccionario de un siglo después de Cristo". El segundo símbolo se remonta a dicho periodo, y para obtenerlo ha consultado el Diccionario español de la lengua china, un clásico firmado, entre otros, por el jesuita español Fernando Mateos (publicado por Espasa Calpe), que brinda el significado esencial de cada palabra. El tercero, es el de uso actual. "En China hay al menos 400 idiomas o dialectos. A Mao, que hablaba mandarín dialectal, debían entenderle pocos", dice Kisling. La representación valla, por ejemplo, ha variado poco y muestra dos árboles con dos cruces en medio.
Al tratarse de una obra de divulgación, a los tres caracteres explicados, su pronunciación china y la traducción al inglés, se añade una obra de arte y un poema creados para la ocasión. Con los ingresos de la venta del diccionario, que ya se puede encargar en Internet (www.china-y.com), Kisling ayudará a los niños de la guerra de Ruanda.
21 nov 2007
Sobre la desapación de las lenguas del mundo
He encontrado varios sitios web muy interesantes en cuanto al estudio de las lenguas en peligro de extinción; son sitios web en inglés, pero aquí los dejo por si alguien está interesado.
Esta está unicado en los Paises Bajos
http://www.mpi.nl/DOBES
Este es el portal d ela UNESCO que habla de las lenguas en peligro, pero también sobre muchos más temas de interés mundial.
http://portal.unesco.org/culture/es/ev.php-URL_ID=8270&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=-279.html
Para aprender inglés
Lo siento Juan pensé que sí había adjuntado la direción. Aquí la dirección del blog de Patricia Pérez que contiene muchos materiales para enseñar y aprender Inglés en varios niveles.Espero que resulte de utilidad
http://theenglishyouneedblog.blogspot.com
15 nov 2007
Sobre la desaparición de lenguas
Esta noticia es impactante pero así lo publicó el diario El Mundo unos días atrás.
Kuala Lumpur.-Uno de los 6.500 idiomas del mundo desaparece con la muerte de sus últimos hablante cada dos semanas, según afirmaron en Kuala Lumpur, la capital de Malasia, los expertos reunidos por la Fundación de Idiomas Amenazados.
Ésa es una de las conclusiones del panel de lingüistas de todo el mundo llegados a Malasia, según informa la agencia Reuters. En su informe final los expertos también señalaron que EEUU, Canadá y Australia son las regiones en las que la desaparición de idiomas es más veloz. En Asia, aseguraron,también hay idiomas amenazados.
"Hay un vasto tesoro de conocimiento humano", dijo Nicholas Ostler, presidente de la Fundación de Idiomas Amenazados, que tiene su sede en el Reino Unido.
"Cuando se pierde un idioma, no son sólo palabras, sino que también desaparece una forma de conocimiento que muere con el lenguaje", agregó.
Según un reportaje en la revista estadounidense Cultural Survival el 89% de los idiomas tribales que quedan en EEUU está en inminente peligro de extinción, y más de la mitad de los mismos se conserva sólo en la voz de un puñado de hablantes ancianos.
En el estado de Oklahoma, por ejemplo, al menos 14 idiomas han dejado de hablarse en los últimos años.
La situación no es mejor en muchas partes de Asia, pese a la diversidad cultural de la región.Los expertos dicen que muchos gobiernos prefieren no abordar el problema por el bien de la unidad nacional.
"Tradicionalmente,se ha considerado a un gran número de idiomas como una contribución a la división en países que son más difíciles de gobernar y en los que ya hay episodios de rebeldía y pobreza", dijo Ostler.
" La diversidad se ve como una carga que los gobiernos tienen que combatir", agregó.
Pese al peligro de la desaparición de idiomas en países tan diversos como Brunei, China o Pakistán, los expertos ven algunos signos de esperanza.En el sur de Australia,por ejemplo,el pueblo kaurna trabaja con músicos y lingüistas para recuperar su lenguaje, que se consideraba extinto.
Noticia curiosa
Esta noticia aparecida hoy en El Mundo es muy curiosa.
Monterrey, México.
LOS DOS ÚNICOS HEREDEROS DE LA LENGUA ZOQUE NO SE HABLAN.
Dos ancianos del sureste mexicano que están peleados son los únicos hablantes de la lengua zoque ,según el Instituto Nacional de las Lenguas Indígenas(INALI).Al parecer, los dos hombres que viven en el estado suroriental de Tabasco, eran amigos hasta que tuvieron una fuerte discusión y ya no se hablan.
Una ayuda para aprender inglés.
12 jul 2007
Aprender latín, griego y cultura clásica.
Aunque el latín y el griego han sido prácticamente borrados de los planes de estudio en la Educación Secundaria y en le Bachillerato,son muchos los que pensamos que no existe una buena formación humanística sin el conocimiento de estas lenguas y sus respectivas culturas.Después de todo, la cultura occidental actual no habría devenido en lo que es, sino fuera por la influencia que han venido ejerciendo en las corrientes del pensmiento posteriores, muchos siglos después de que estas culturas hubieran desaparecido.Para los "humanistas" o "nostálgicos", dejo aquí un buen número de páginas web donde se pueden encontrar toda clase de recursos para aprender latín y griego, así como diferentes aspectos de sus culturas.
18 may 2007
Lenguas del mundo
La mejor página sobre lenguas
¿ Quieres aprender lenguas gratis?
Idiomas y mucho más
Una alternativa muy buena: la BBC
¿Te atreves con los jeroglíficos egipcios?
Más sobre jeroglíficos
Tal vez prefieres los jeroglíficos mayas.
Swahilii
¿Sabías que ya hablas Swahili?
Link para aprender la lengua de Alejandro Dumas Link para aprender la lengua de Alejandro Dumas
15 may 2007
10 may 2007
Introducció al llenguatge
El llibre de Jesús Tusón té, sense dubte, el mèrit de ser segurament el primer llibre en català que no és cap traducció del castellà o de l’anglés que tracta aquest tema de manera didàctica i general. La vocació divulgativa és clara perquè cada cosa que explica té el suport d’un exemple, de tal manera que cap lector o estudiant interessat podria dir donar l’excusa de que no s’ entenen els conceptes explicats. A més a més, ens proporciona un resum de les idees de cadascun dels cinq capítols i un apartat de aplicacions pràctiques que ens ajuden a entendre més ,si cap, allò que ha vingut desenvolupant al capítol. Ara bé,trobe que necessitaria aprofundir més en les corrents lingüístiques del segle XX, que han ajudat tant a la comprensió dels mecanismes que utilitzen i fonamenten les llengües,com l’estructuralisme o el generativisme per exemple. Aquesta crítica és del tot subjectiva, ho sé, i segurament si el professor Tusón hagués ampliat aquest últim capítol del llibre aquest manual hagués deixat de ser tant divulgatiu com pretén ser. En canvi, gran part del segon capítol dedicat a l’esquema dels elements del acte comunicatiu, a les funcions del llenguatge a les que donen origen cadascuna de les parts d’aquest acte-segons Jakobson-, la classificació dels senyals en indicis, icones i símbols-segons la classificació de Peirce-, als últims dels quals pertanyen els signes lingüístics; els signes lingüístics amb la seua doble i oposta naturalitat tal i com apunta Saussarre al seu Curs de lingüística general , els tipus de comunicació(unidireccional i bidireccional) són conceptes estudiats des de els primers cursos de l’ Educació Secundària Obligatòria i , es tornen a veure en cas d'estudiar el batxillerat. Es a dir, un estudiant de filologia trobaria poques novetats lingüístiques a aquest manual però, d'altra banda, li pareixeria d'allò més bé com a resum d'uns bons apunts de classe de llengua o d'un curset de lingüística intensiu. I clar, això és un bon avantatge.
Però anem per parts i al principi. Al llibre Tusón comença el primer capítol, titulat Els orígens del llenguatge, parlant de com l'home des de temps antics ha intentat explicar la seua adquisició, primer de forma subjectiva mitjançant els mites- recordem la torre de Babel- i després, estudiant de manera científica l'evolució dels homínids i els avantatges del so com a canal de comunicació en lloc d'utilitzar la comunicació gestual o visual, per exemple. Encara que, actualment, no es pot posar en clar la qüestió dels orígens, si que s’han fet estudis que permeten afirmar que la qüestió de l’ aparició del llenguatge humà està íntimament relacionat amb l'augment del volum del cervell i en conseqüència també de l'àrea de Broca i de Wernicke – a la part esquerra del cervell- que són les responsables de la parla. A més a més, la posició més baixa de la glotis i les cordes vocals en els humans han fet que puguem utilitzar l'emissió del so per aquestes vies per a comunicar-nos.
Aquestes emissions orals ens proporcionen molts avantatges als humans en relació a la comunicació gestual.No es necessita la llum del dia per a poder comunicar-se. El receptor no cal que et mire quan li parles, et pot escoltar igualment, tampoc cal estar al costat mateix ni deixar de fer allò que estigues fent amb les mans. La comunicació humana i la animal tenen diferències però aquelles que més em criden l'atenció són les de la atemporalitat de la comunicació humana; pots parlar de coses del passat en el present, també pots pensar utilizant el llenguatge però sense emitir sons si no ho volem;és un instrument per a socialitzar, però per damunt de tot, ens ajuda a construir la nostra consciència i a ordenar el món. Són eixes dos últimes raons els que conecten l'estudi del llenguatge amb la psicologia i amb l'àmbit epistemològic de l'ésser humà. Sembla que els animals tenen una comunicació molt limitada en la qual els sons que emeten tenen com a referent una realitat concreta. L'ésser humà gaudix de la capacitat d'abstracció el que li permet parlar de idees com per exemple la llibertat.
Al segon capítol, titulat El model de comunicació i el tipus de senyals, parla, com ja he avançat abans, de l'esquema en el que apareixen tots els factors que intervinen en una comunicació(emissor, receptor, canal, codi, missatge i referent) i com, segons en quin factor es faça èmfasi, es dona una funció del llenguatge o altra(emissor-expressiva, canal-fàtica, codi-metalingüística, receptor –conativa, missatge-poètica i referent-refencial, segons la classificació que va fer Jakobson-. També com he dit abans explica la comunicació unidireccional (si va d'un emissor a un receptor o d'un emissor a múltiples receptors; o de múltiples emissors a un receptor) o bidireccional (si
l'emissor i el receptor van alternant els seus papers o si hi ha multiplicitat de emissors i receptors, com per exemple a un debat). Un altre apartat al capítol tracta del tipus de senyals segons la classificació que fa Peirce i més endavant apunta la dualitat del signe lingüístic(té un significant i un significat) tal i com ho va fer Saussurre. Aquest signe és convencional i arbitrari ja que no ha hagut una convenció explícita per a consensuar que l'aigua s'ha de dir aigua. És també característic dels signes lingüístics el fet de que no funcionen aïllats, més bé al contrari, solen funcionar dins d'un sistema i tal i com diu Tusón” ...és per això que se sol parlar de les llengües com a sistemes de signes. Un sistema es defineix com un tipus d'estructura format per dues o més entitats que mantenen entre elles algun tipus de relació, generalment d'oposició”. És a dir, és molt comú que el significat d'un signe quede delimitat pel significat d'altres. Són molt freqüents les relacions sistemàtiques de oposicions dins de les llengües a tots els nivells(lèxic: bonic-lleig; morfològic: gat-gata; fonètic: /p/-/b/).
Dos fenòmens que es donen a la llengua són la sinonímia i la polisemia. En la sinonímia tenim que vàries paraules o expressions tenen el mateix significat; ara bé, no hi han sinònims absoluts; cadascuna de les paraules s'utilitza en un registre diferent o bé són utilitzades en contextos distints etc.La polisemia pel contrari consisteix en que una mateixa paraula té diversos significats, això ens estalvia l'haver de buscar noves paraules per cada diferent significació. Aquestos dos fenòmens podem provocar la sensació de que les llengües no són un sistemes on tots els elements estan ben encaixats, però ben lluny de ser així el que fan es donar riquessa a la llengua a més de proporcionar moltes possibilitats de expressió. Per últim parla de la concatenació dels senyals lingüístics segons les quals les persones podem crear un munt de combinacions amb els signes, però sempre que aquestes acompleixquen les normes que regulen cada llengua perquè de no fer-ho així la comunicació sería impossible, tal i com tornaré a comentar més endavant.
El capítol tres, Les llengües del mon: diversitat i unitat, és interessant en tant que t’ interessen les llistes taxonòmiques sobre quantes llengües es parlen al món, quants parlants de cada llengua hi han, quantes famílies de llengües hi han, com estan repartides les famílies lingüístiques al món...però a mi només m'ha cridat l'atenció el que dintre de les llengües Indoeuropees(entre les quals estan les romàniques occidentals con el català) aparegueren entre set mil i sis mil anys enrrere i que entre les llengües d'aquesta familía estiga , per exemple el iraní o el sànscrit).Resulten de profit els dos criteris, el generativista i el tipològic, que s'utilitzen per a estudiar les llengües i agrupar-les en famílies per al seu estudi. El criteri generativista partix de la semblança prèvia deguda a un orige comú que hi ha entre les llengües, per exemple les romàniques o les germàniques. D'altra banda el criteri tipològic el que fa és estudiar les semblançes en base a les similituds estructurals, independenment de que estiguen emparentades o no; això permet establir els limits de les llengúes possibles i establir quines són les condicions que restringeixen les nostres produccions verbals, cosa ben interessant perquè aquestes restriccions són també les del nostra pensament.
També es parla en aquest capítol de la desafortunada desaparició de moltes llengües al món i, per contrast de la creació de noves llengües artificials que volen superar “la maledicció de Babel”, per exemple l'esperanto que és un invent amb un futur dubtós, ja que no ha tingut massa suport ni de parlants ni de institucions. Les llengües criolles, al contrari, sorgixen de forma espontània entre un grup de parlants, normalment il.letrats que tenen dues llengües distintes en contacte que es barrejen i creen una variació nova en l’ espai de dues generacions. L'estat de le llengua intermedi entre les llengües primitives i la nova llengüa s'anomena pidgin.
Per últim Tusón ens parla dels universals lingüístics o propietats comunes com són que qualsevol nadó pot aprendre qualsevol llengua del independentment de la que parlen els pares o que totes les llengües tenen un sistema fonètic constituit per son vocàlics i sons consonàntics... a totes les llengües arreu del món, i que tan fan per a poder comparar-les, i que ens porten a conclure que tenen molt en comú , a pesar del que la varietat de que troben ens pot suggerir al primer colp de vista.
Al quart capítol, Les varietast lingüístiques i el canvi, s'explica el concepte d'idiolecte o ús del sistema de la llengua que es fa a parla individual, així con de l'idea de dialecte com a varietat geohistòrica o geogràfica; i les dificultats que es trobem, de vegades, per a diferenciar el que és una llengua de una varietat dialectal.
Com ja he avançat abans, l'últim capítol es una breu història de la lingüística des de els seus inicis a la Grècia clàsica, amb Plató i el seu diàleg Critil fins a arribar al l'interés dels romàntics per la relació entre les llengües, els pobles i la cultura. Però és al segle XX quan veritablement s'estableixen les bases de la lingüística moderna:estructuralismo, generativismo, gramàtica cognitica, gramàtica del text, etc...
Finalment, em cal dir que trobe a faltar un capítol dedicat al aprenentatge de les llengües, als procesos mentals que solen intervenir, a la forma en que aprenem les llengües.
Per a ser un manual aquesta obra té parts en les que he guadit com ho faig d'una novel.la;aquest llibre és una bona eina per al apropament a una matèria de vegades tan àrida les explicacions del professor Tusón son acurades i clares, en cap moment s’ allunya del seu empeny de divulgar sense rebaixar, per eixe motiu,la complexitat d’allò que tenim entre mans.I aquest és un mèrit poc comú.
Però anem per parts i al principi. Al llibre Tusón comença el primer capítol, titulat Els orígens del llenguatge, parlant de com l'home des de temps antics ha intentat explicar la seua adquisició, primer de forma subjectiva mitjançant els mites- recordem la torre de Babel- i després, estudiant de manera científica l'evolució dels homínids i els avantatges del so com a canal de comunicació en lloc d'utilitzar la comunicació gestual o visual, per exemple. Encara que, actualment, no es pot posar en clar la qüestió dels orígens, si que s’han fet estudis que permeten afirmar que la qüestió de l’ aparició del llenguatge humà està íntimament relacionat amb l'augment del volum del cervell i en conseqüència també de l'àrea de Broca i de Wernicke – a la part esquerra del cervell- que són les responsables de la parla. A més a més, la posició més baixa de la glotis i les cordes vocals en els humans han fet que puguem utilitzar l'emissió del so per aquestes vies per a comunicar-nos.
Aquestes emissions orals ens proporcionen molts avantatges als humans en relació a la comunicació gestual.No es necessita la llum del dia per a poder comunicar-se. El receptor no cal que et mire quan li parles, et pot escoltar igualment, tampoc cal estar al costat mateix ni deixar de fer allò que estigues fent amb les mans. La comunicació humana i la animal tenen diferències però aquelles que més em criden l'atenció són les de la atemporalitat de la comunicació humana; pots parlar de coses del passat en el present, també pots pensar utilizant el llenguatge però sense emitir sons si no ho volem;és un instrument per a socialitzar, però per damunt de tot, ens ajuda a construir la nostra consciència i a ordenar el món. Són eixes dos últimes raons els que conecten l'estudi del llenguatge amb la psicologia i amb l'àmbit epistemològic de l'ésser humà. Sembla que els animals tenen una comunicació molt limitada en la qual els sons que emeten tenen com a referent una realitat concreta. L'ésser humà gaudix de la capacitat d'abstracció el que li permet parlar de idees com per exemple la llibertat.
Al segon capítol, titulat El model de comunicació i el tipus de senyals, parla, com ja he avançat abans, de l'esquema en el que apareixen tots els factors que intervinen en una comunicació(emissor, receptor, canal, codi, missatge i referent) i com, segons en quin factor es faça èmfasi, es dona una funció del llenguatge o altra(emissor-expressiva, canal-fàtica, codi-metalingüística, receptor –conativa, missatge-poètica i referent-refencial, segons la classificació que va fer Jakobson-. També com he dit abans explica la comunicació unidireccional (si va d'un emissor a un receptor o d'un emissor a múltiples receptors; o de múltiples emissors a un receptor) o bidireccional (si
l'emissor i el receptor van alternant els seus papers o si hi ha multiplicitat de emissors i receptors, com per exemple a un debat). Un altre apartat al capítol tracta del tipus de senyals segons la classificació que fa Peirce i més endavant apunta la dualitat del signe lingüístic(té un significant i un significat) tal i com ho va fer Saussurre. Aquest signe és convencional i arbitrari ja que no ha hagut una convenció explícita per a consensuar que l'aigua s'ha de dir aigua. És també característic dels signes lingüístics el fet de que no funcionen aïllats, més bé al contrari, solen funcionar dins d'un sistema i tal i com diu Tusón” ...és per això que se sol parlar de les llengües com a sistemes de signes. Un sistema es defineix com un tipus d'estructura format per dues o més entitats que mantenen entre elles algun tipus de relació, generalment d'oposició”. És a dir, és molt comú que el significat d'un signe quede delimitat pel significat d'altres. Són molt freqüents les relacions sistemàtiques de oposicions dins de les llengües a tots els nivells(lèxic: bonic-lleig; morfològic: gat-gata; fonètic: /p/-/b/).
Dos fenòmens que es donen a la llengua són la sinonímia i la polisemia. En la sinonímia tenim que vàries paraules o expressions tenen el mateix significat; ara bé, no hi han sinònims absoluts; cadascuna de les paraules s'utilitza en un registre diferent o bé són utilitzades en contextos distints etc.La polisemia pel contrari consisteix en que una mateixa paraula té diversos significats, això ens estalvia l'haver de buscar noves paraules per cada diferent significació. Aquestos dos fenòmens podem provocar la sensació de que les llengües no són un sistemes on tots els elements estan ben encaixats, però ben lluny de ser així el que fan es donar riquessa a la llengua a més de proporcionar moltes possibilitats de expressió. Per últim parla de la concatenació dels senyals lingüístics segons les quals les persones podem crear un munt de combinacions amb els signes, però sempre que aquestes acompleixquen les normes que regulen cada llengua perquè de no fer-ho així la comunicació sería impossible, tal i com tornaré a comentar més endavant.
El capítol tres, Les llengües del mon: diversitat i unitat, és interessant en tant que t’ interessen les llistes taxonòmiques sobre quantes llengües es parlen al món, quants parlants de cada llengua hi han, quantes famílies de llengües hi han, com estan repartides les famílies lingüístiques al món...però a mi només m'ha cridat l'atenció el que dintre de les llengües Indoeuropees(entre les quals estan les romàniques occidentals con el català) aparegueren entre set mil i sis mil anys enrrere i que entre les llengües d'aquesta familía estiga , per exemple el iraní o el sànscrit).Resulten de profit els dos criteris, el generativista i el tipològic, que s'utilitzen per a estudiar les llengües i agrupar-les en famílies per al seu estudi. El criteri generativista partix de la semblança prèvia deguda a un orige comú que hi ha entre les llengües, per exemple les romàniques o les germàniques. D'altra banda el criteri tipològic el que fa és estudiar les semblançes en base a les similituds estructurals, independenment de que estiguen emparentades o no; això permet establir els limits de les llengúes possibles i establir quines són les condicions que restringeixen les nostres produccions verbals, cosa ben interessant perquè aquestes restriccions són també les del nostra pensament.
També es parla en aquest capítol de la desafortunada desaparició de moltes llengües al món i, per contrast de la creació de noves llengües artificials que volen superar “la maledicció de Babel”, per exemple l'esperanto que és un invent amb un futur dubtós, ja que no ha tingut massa suport ni de parlants ni de institucions. Les llengües criolles, al contrari, sorgixen de forma espontània entre un grup de parlants, normalment il.letrats que tenen dues llengües distintes en contacte que es barrejen i creen una variació nova en l’ espai de dues generacions. L'estat de le llengua intermedi entre les llengües primitives i la nova llengüa s'anomena pidgin.
Per últim Tusón ens parla dels universals lingüístics o propietats comunes com són que qualsevol nadó pot aprendre qualsevol llengua del independentment de la que parlen els pares o que totes les llengües tenen un sistema fonètic constituit per son vocàlics i sons consonàntics... a totes les llengües arreu del món, i que tan fan per a poder comparar-les, i que ens porten a conclure que tenen molt en comú , a pesar del que la varietat de que troben ens pot suggerir al primer colp de vista.
Al quart capítol, Les varietast lingüístiques i el canvi, s'explica el concepte d'idiolecte o ús del sistema de la llengua que es fa a parla individual, així con de l'idea de dialecte com a varietat geohistòrica o geogràfica; i les dificultats que es trobem, de vegades, per a diferenciar el que és una llengua de una varietat dialectal.
Com ja he avançat abans, l'últim capítol es una breu història de la lingüística des de els seus inicis a la Grècia clàsica, amb Plató i el seu diàleg Critil fins a arribar al l'interés dels romàntics per la relació entre les llengües, els pobles i la cultura. Però és al segle XX quan veritablement s'estableixen les bases de la lingüística moderna:estructuralismo, generativismo, gramàtica cognitica, gramàtica del text, etc...
Finalment, em cal dir que trobe a faltar un capítol dedicat al aprenentatge de les llengües, als procesos mentals que solen intervenir, a la forma en que aprenem les llengües.
Per a ser un manual aquesta obra té parts en les que he guadit com ho faig d'una novel.la;aquest llibre és una bona eina per al apropament a una matèria de vegades tan àrida les explicacions del professor Tusón son acurades i clares, en cap moment s’ allunya del seu empeny de divulgar sense rebaixar, per eixe motiu,la complexitat d’allò que tenim entre mans.I aquest és un mèrit poc comú.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
